ELS GUANYADORS DELS PREMIS LITERARIS

Ja tenim guanyadors. En l'any amb més participació de la història s'han imposat en 

Modalitat Narrativa A: Estela Sanjuan per Un dia especial.
Modalitat Narrativa B: Claudia Iruela per Immortal. (2n ESO PEV)
Modalitat Poesia A: Beatriz Martín per Jo, tu, ell, ella.
Modalitat Poesia B: Lara Noheda per L'intent d'escriure poesia. (3r ESO A)

Enhorabona a les guanyadores

 

PREMIS LITERARIS

Aquest dimecres dia 18, en el primer pati, es lliuraran els Premis Literaris de la Foia. Cada any els nostres alumnes ens sorprenen amb més participació i amb una major qualitat. Entre aquesta enorme pila  d'originals estan els guanyadors. Qui seran els afortunats?

VISITA D'ENRIC LLUCH A L'IES LA FOIA

Aquest dimecres hem tingut el privilegi de comptar amb l'escriptor Enric Lluch. Durant una hora ens ha parlat dels seus llibres, de la feina d'escriptor i ens ha divertit i emocionat amb les seues anècdotes.
L'institut s'havia preparat amb nombrosos cartells al·lusius als llibres de l'autor i un llarg paper amb part de la seua bibliografia.
La visita ha estat seguida per l'alumnat amb moltíssima atenció i ha servit per despertar el gust per la literatura i l'admiració per Enric Lluch. I tot amb l'ajuda de la Institució de les Lletres Catalanes dins dels campanya Autors a les Aules.
Us deixe algunes imatges del dia

ENRIC LLUCH A L'IES LA FOIA

El pròxim 17 de febrer els alumnes de l'IES la Foia tindran la sort de compartir una xarrada amb l'escriptor Enric Lluch. Enric Lluch és un dels escriptors més prolífics i més premiats de la literatura infantil i juvenil. 

La seua obra ha estat traduïda a nombroses llengües com anglés, francés, portugués, alemany, xinés, grec, polonés o japonés. En l'actualitat és membre del Consell Valencià de Cultura. La trobada es duu a terme amb l'ajut de la Institució de les Lletres Catalanes dins del pla Autors a les Aules.

DOCUMENTS INICI DE CURS

Comencem un any més amb il·lusió el llarg camí d'un curs. Durant els pròxims mesos compartirem a l'aula coneixements, experiències i treballs, i intentarem ajudar a convertir els alumnes en persones cultes, lliures i amb la capacitat crítica suficient per a enfrontar-se al món fora de l'aula. Una feina trepidant, difícil  i emocionant alhora.

Que tingueu un bon curs!

Us adjunte alguns dels documents que us faran falta al llarg de l'any: llistes de llibres, possibilitat de treballs d'investigació, etc. Materials que altres anys hem imprés però que enguany hem preferit oferir-vos en format digital.

4T ESO:

Projectes de recerca:
Share EXEMPLES O PROPOSTES DE PROJECTES DE RECERCA DE 4t.doc - 45 KB


1R BAT

Treballs d'investigació

Share TEMES Inves De Batecs.doc - 27 KB

Llibres lectura:

Share DefinitiuLLIBRES 1R DE BATXILLER.doc - 52 KB

2n BAT

Treballs d'investigació:

Share TEMES D'investigacio 2nbat.doc - 24 KB

BLANCA RIPOLL GUANYA EL PREMI SAMBORI

Un any més el nostre institut està d'enhorabona. L'alumna de 4t d'ESO Blanca Ripoll es va emportar un dels guardons del prestigiós Premi Sambori que compta amb participants de tot el territori lingüístic i de totes les edats. Enhorabona a Blanca, un nou motiu d'orgull per al nostre centre.

ATRAPAR UN NÚVOL

Entre les obres guanyadores dels Premis de L'IES La Foia d'enguany destaca per la seua qualitat l'obra de Andrea Iruela Atrapar un núvol, gunayadora de la Categoria A de narrativa.

Hem pensat que seria un plaer per a tots poder-la llegir. Ací us la deixe.

Atrapar un núvol

El primer dilluns de febrer de 1913 va despertar plujós. Els núvols que havien estat esperant durant setmanes darrere de les muntanyes del nord van fer la seua espectacular aparició amb una tempesta elèctrica de proporcions terrorífiques. A la taverna de “Les Tres Copes”, ni tan sols Pep s'atrevia a parlar d’ella. Fregava amb parsimònia les taules de fusta plenes de ronya quan els llamps li donaven un poc de treva i li permetien sortir de darrere de la barra. Mai hauria admès que sentia cert recel cap a la tempesta. Molt menys que estava mort de por. Així el va trobar l’avi Ferran, amb el drap a les mans i mirant recelosament cap a la finestra. Li va dirigir una mirada burleta i va llançar una moneda sobre la barra. El delicat so va fer saltar al taverner i no va tardar a maleïr a l’ancià de cabells blancs i jaqueta elegant.

- Vols un xumet, Pep? Et cante una cançó de bressol?

- No es riga de mi, Ferran, que ja sap que li tinc molt de respecte a aquestes coses - el taverner va continuar fregant amb gest molest.

- A quines coses? A la pluja?

L'ancià es va acostar a un tamboret i va seure amb dificultat. Va recolzar els braços sobre la taula esperant que ell l’atenguera. L'home fornit i d'escàs cabell es va afanyar a tirarse el drap al muscle i es va col·locar darrere la barra.

- A la pluja no, ho sap vostè bé. Però això no és pluja - va dir baixant la veu gradualment -. Això que cau del cel és cosa del diable...

- Calla, calla! - el va tallar l’avi Ferran - Que se't riuran, Pep, per l'amor de Déu! A la teua edat!

- Ni a la meua edat ni a la del seu nét! Ja ho diu el senyor Robert, són temps de foscor.

- Al capellà li vas a fer cas ara?

L’avi Ferran va mirar despectivament al taverner que fàcilment el podria haver tombat d'un cop amb la mà com feia amb molts que no estaven d'acord amb les seues idees. Pep el trenca-ments, deien pel poble. Però les opinions de l’avi Ferran estaven tan arrelades al seu cap octogenari que ni amb un got de cervesa les hauria pogut canviar. Això el taverner ho sabia de sobra.

- Vas a donar-me ja el cafè o he de seguir escoltant les teues tonteries?

- I què em diu de la filla de Ramón? - El taverner li’l va servir mentre continuava en el seu afany per convencer-lo - No pot negar-me que aquella desgràcia sí que va ser causada per obres malignes. Un servidor va ajudar a baixar-la de l'arbre.

Amb un simple gest d'afirmació per part de l'ancià ell ja s'hauria donat per satisfet, però a aquelles altures de la vida, l’avi Ferran no estava disposat a regalar tan fàcilment la seua aprovació. Molt menys a favor de contes per a xiquets.

- Pep, fixa't en el que et dic - el va apuntar amb el dit índex mentre arrugava la cara -. Algun dia algú et donarà un parell d’escopetades i jo no pense sortir a la teua ajuda així et maten, ¡per animal!

Un llampec va il·luminar l’habitació momentàniament i l'ancià va donar un glop al seu cafè mentre el taverner observava la finestra recelós.

- A mi em donaran un parell d’escopetades per sincer, sí senyor, però no per imprudent - va dir posant els braços en gerra -. Jo això us ho dic a vostè, Ferran, en confiança. Igual que li dic que hauria de vigilar més al seu nét. Aquests llibres que llegeix no li agraden gens al senyor Robert, que d'aquestes coses en sap molt. Vostè ja sap que jo de llegir, ni l'abecedari.

- Ferran llegeix el que vol llegir - va contestar l'ancià amb veu freda -. I si la Soguera li vol deixar la seua biblioteca sencera, escolta’m, aquest vell no pensa dir ni piu.

- Jo només estic avisant-lo, Ferran, perquè després no tinga problemes. Ja veu com el fill del carnisser el persegueix cada vegada que el veu. L'altre dia vaig haver de sortir amb la granera. ¡Espavíle’l, home, que el mataran algun dia d'aquests!

- Jo no tinc que espavilar a ningú i que sigua l'última vegada que ixes tu a defensar al meu nét. Ja és grandet per defendre’s - l’avi Ferran va deixar la tassa buida sobre la barra i es va alçar -. Aquests xiquets que corren pel poble si són diables, ¡per les barbes de Satan que sí que ho són!

El taverner va empal·lidir i el va fer callar amb un gest de mans. Inconscientment va mirar al seu voltant com assegurant-se que no ho havia escoltat ningú.

- No sigau incaut, Ferran - va demanar preocupat -. No té més que veure el que li va passar a la pobra Margarida. Jo mateix vaig ajudar a baixar-la de ...

- Ja ho sé, ja ho sé! Mira, Pep, la xiqueta es va penjar per Pere. Ni per la mare, ni pel pare, ni per ningú. Pel Pere del dimonis! Ja me’l veïa jo vindre, ja.

- A mi em fa pena el nen, que s'ha quedat sense mare i sense germana. Al pare, amb tot el meu respecte cap a vostè, que se’l mengen les mosques. Un borratxo sense dos dits de front, això és el que ha estat sempre... I Pere! Aquest ja no pot tornar pel poble, jo seria el primer a tallar-li el coll!

- Ja veus el que porta la incultura? Tots aquests mocosos que li arranquen els ulls als gats i roben a les botigues acaben així, i ningú els diu res - l'home es va dirigir cap a la porta amb aire pensatiu -. El meu Ferran no acabarà així, no senyor, i ningú els diu res...

L’avi Ferran podia estar perfectament tranquil que el seu nét no arrancaria els ulls als gats, ni es llançaria al riu nu a l'hivern, ni robaria a cap botiga del poble. Però donades les circumstàncies i el profund ambient tètric que envoltava totes i cadascuna de les cases, més valia que hagués estat així abans de complir el que en aquells moments estava disposat a fer.

Ferran patejava els sòls de pedra sota la pluja torrencial amb les seues sabates de tota la setmana mentre protegia de l'aigua un llibre amb el seu abric. Ningú hauria pogut endevinar per què un xiquet de deu anys corria com ànima que porta el diable amb aquell temps. No obstant això, hi havia un motiu i aquest motiu era suficient per fer sortir a Ferran de la protecció i la calor de casa: el llibre de la Soguera. El termini per tornar-li’l acabava just aquell dia i si no complia amb el tracte, ell es quedava sense més préstecs i sense préstecs, no hi havia més llibres. Era un preu massa alt a pagar així que preferia agafar una pulmonia abans de no anar a tornar-lo.

La casa de la Soguera es trobava fora del poble, al costat de l'ermita de Sant Tomàs. Per arribar allí Ferran havia de recorrer quasi dos quilòmetres comptant que travessara els ametllers de l'oncle Cabrera. Si el veía pasar per les seues terres, probablement li tiraría els gossos. Ferran no volia ni pensar en aquesta possibilitat ja que quan això havia passat, després de la pallissa que li havia donat l'oncle Cabrera, havia vingut la de l'avi. Però no tenia temps per utilitzar el camí convencional i confiava que l'amo no estiguera a la porta de la casa amb aquell temporal. Quasi sense pensar en res més que en arribar a la casa, va donar pas rere pas fins veure la creu de l'ermita de Sant Tomàs. Ferran sentia cert recel a causa del que havia passat amb Marga. Més morada que una pruna, amb els ulls endimoniats, es deia al poble. El cos es gronxava d'un costat a un altre com si els fantasmes jugaren amb ella, deien els xiquets. Quasi més morta que la pròpia mort, havia dit l’avi Ferran.

Un vent fred li va acariciar el coll quan va passar al costat de l'ermita, i al costat d'ella, l'arbre en el qual Margarida havia perdut la vida. Havia deixat de ploure i Jaume no va poder evitar quedar-se quiet uns instants contemplant-lo. Els raigs de Sol es filtraven a través de les fulles i acariciaven les muralles de pedra de l'ermita tot i que més al sud, el poble seguia sumit en la més absoluta foscor. Va donar un parell de passos fins que les seues sabates van estar sobre la capa de molsa i herba humida que envoltava les arrels de l'arbre. Li haguera agradat haver allargat una mà per tocar l'escorça però no ho va fer perquè tenia les dues mans sostenint el llibre sota l'abric.

- Qui eres tu?

Ferran es va girar sobresaltat, segur de que havia escoltat la veu de Marga i que ara anava a penjar-lo a ell també. Però no era Marga, sinó el seu germà. Jaume era molt més alt que Ferran, tot i tenir la mateixa edat, i molt més corpulent. Portava els cabells pels muscles, molt negres, i la seua pell olivàcia feia contrast amb els ulls marrons. Els pantalons li venien massa curts i la camisa estava apedaçada per diversos llocs. No portava sabates. Diversos metres de corda anaven lligats a la mà dreta. Va mirar Ferran com si fora ell l'estrany i va afegir:

- Ah, sí. Eres el ratolí.

- No sóc cap ratolí. Sóc Ferran.

Jaume no va contestar i es va acostar a l'arbre. Va passar les palmes de les mans al voltant de l'escorça un parell de vegades abans de començar a enfilar-se fins a la branca més alta. A Ferran se li va fer un nus a la gola per dos motius. El primer, per si Jaume havia decidit córrer la mateixa sort que la seua germana. El segon, ell estaria present i no hi hauria ningú que poguera ajudar-lo. Tan sols la Soguera estava prou a prop, i encara que era jove, tenia una constitució malaltissa i feble. Ferran, sense saber què fer, va optar per jugar a despistar.

- Què estàs fent? - va preguntar amb veu més aguda de la que pretenia.

Jaume el va tornar a ignorar. Va seure a l'última branca que podria suportar el seu pes i va començar a desfer el nus de la corda observant el cel tacat de cotó. Ferran es va posar molt nerviós, li suaven les mans. Va repetir la pregunta quasi cridant i aquesta vegada si li va fer cas.

- Vaig a atrapar un núvol - va respondre.

Jaume el mirava com si tingués por d'ell però la veritat és que l'únic que tenia por era Ferran.

- Què has ...?

- Un núvol. Atrapar un núvol - va repetir Jaume lentament.

Ferran es va callar uns minuts, molt quiet, sota el fred i la humitat després d'una bona tempesta. S'havia oblidat de la Soguera. S'havia oblidat de l'avi. Per oblidar, s'havia oblidat fins de respirar. Estava tan increïblement sorprès que havia entreobert lleugerament els llavis buscant alguna cosa a dir però les paraules no volien ascendir per la seua gola.

- En comptes de quedar-te ací com una estàtua busca una pedra - li va ordenar.

- Una pedra?

- Sí, una pedra - Jaume va rodar els ulls -. Ara comence a entendre perquè et peguen Sarri i els seus amics. Jo també ho faria si tinguera temps.

Ferran va mirar al seu voltant i va veure una roca de la mida d'una pilota. La assenyalar i va preguntar si aquesta li servia. Jaume va dir que sí, que la llançara. Va ser una cosa del que Ferran es va sentir molt orgullós perquè mai va creure poder alçar una pedra de semblant grandària i molt menys llançar-la tan amunt. Jaume la va atrapar al vol sense cap dificultat i li va fer un nus amb la corda. Va somriure.

- Els núvols no es poden atrapar - va dir.

- I tant que sí - respongué Jaume-. Què sabràs tu de núvols?

- Ho he llegit en un llibre - va contestar molt orgullós -. Els núvols estan fets de vapor d'aigua.

- Com estaran els núvols fets d'aigua? Són blancs, idiota! Es que has vist tu alguna volta aigua blanca?

Ferran va negar amb el cap sense saber exactament com defensar el seu argument així que va tornar a repetir que ho havia llegit en un llibre i que per tant havia de ser cert.

- Doncs la meua germana n’ha atrapat un.

- Et dic que no es pot fer! - va exclamar Ferran començant a enfadar-se.

- Que sí es pot! ¡Va atrapar un núvol i se’n va anar ben lluny d’ací!

Ferran, a qui el seu avi havia educat molt bé, es va guardar per a ell mateix el comentari de que això era mentida perquè Marga estava morta i per tant no havia atrapat cap núvol. A l'únic lloc al que havia marxat era al cementeri.

- Bé, si no vas a fer res més que molestar, vés-te’n, ratolí - va dir Jaume amb un gest de cap.

Va alçar la mà dreta i va començar a fer girar en l'aire la pedra lligada a l'extrem de la corda. Cada vegada més ràpid, cada vegada més ràpid... Ferran començava a marejar-se. Tot d'una, Jaume va afluixar la corda perque la pedra pujara cap al cel però aquesta va caure i va arribar més enllà del primer bancal que limitava amb l'ermita. El seu cos es va desestabilitzar i va estar a punt de caure de la branca. Ferran va contenir un crit ofegat però ell, lluny d'espantar-se, va mantenir la mateixa expressió tranquil·la mentre recuperava l'equilibri. Ignorant completament que el seu pla havia fallat, va recollir la corda tot el ràpid que va poder i va repetir el mateix procés sense apartar els ulls negres del cel ple de núvols.

- Cauràs i et trencaràs la crisma! - Li va cridar Ferran.

- Què sabrà un ratolí com tu!

- Se veure el que és evident i l'evident és que eres estúpid!

I va sortir corrent amb totes les seues forces cap a la casa de la Soguera perquè tenia una por terrible de que Jaume baixara de l'arbre i li donara una pallissa. No va mirar ni una sola vegada enrere en tot el trajecte, i quan la dona li va obrir la porta de la casa, ell es va recolzar en el marc i es va doblegar cap endavant mentre intentava recuperar l'alè.

- Quin valor tens, vindre a tornar-me el llibre! - Va dir la dona mentre li preparava un got de llet.

- Vostè va dir que si no li’l tornava mai més tornaria a prestar-me’n cap - va contestar.

Assegut en una cadira de fusta al costat del foc es va oblidar de Jaume. L'única habitació de la casa estava plena de prestatgeries i estris de costura. Al costat del llit, dormia un gos tan alt com ell.

- Ja ho sé, però no calia que vingueres amb aquest temps - la Soguera li va donar el got de llet -. Com et constipes el teu avi et donarà un bon cop de cap i amb raó.

- He estat en l'arbre de Margarida. Jaume estava allí.

La dona es va tensar i va preguntar que què feia.

- S'ha pujat a una branca amb una corda. Diu que vol atrapar núvols. Està com una cabra, vostè perdone.

- Doncs no ha de ser molt bo en això d’atrapar núvols perquè porta venint per ací més d'una setmana.

- ¿Vostè creu que es pot fer? Vull dir, viatjar damunt d’ells?

La dona va alçar les mans donant-li a entendre que d'això ella no sabia res. Ferran va triar un llibre diferent aquesta vegada, un de ciències que estava segur d’haver llegit i que parlava sobre els núvols i el vapor d'aigua. Volia demostrar-li a Jaume que no tenia raó i que era impossible el que es proposava. Es va guardar el llibre davall l'abric, va prometre tornar la setmana que ve a la Soguera, i va córrer cap a l'arbre de l'ermita amb les sabates tacades de fang.

Esperava veure a Jaume encara allà pujat ja que no havia passat més de mitja hora, però ja no hi era. La tempesta s'havia dissipat al poble i Ferran va suposar que el germà de Marga havia tornat a casa ja que estava fent-se fosc i no era agradable caminar per la nit.

L'avi l’estava esperant per sopar i, efectivament, li va donar un bon cop de cap per no haver avisat i per haver estat fent vés a saber què.

- Estava a la casa de la Soguera - va dir canviant-se la roba mullada -. M'he entretingut un poc perquè he vist a Jaume.

- Què Jaume? - Va preguntar l’avi Ferran.

- El germà de Margarida - va contestar -. Deia que volia atrapar un núvol. A que això no es pot fer, avi?

- I tant que no! - Va exclamar amb gest enfadat - Demà mateix aniré a parlar amb Teresina. Ha de controlar més a aquest xiquet. Però, és clar, ella també s’ha d’ocupar dels seus propis fills.

Després d'allò, Ferran no va tornar a parlar de Jaume durant el sopar i quan se’n va anar al llit, es va adormir pensant com seria viatjar en un núvol, fins on podria portar-lo i el més important, si es podria beure.

Al matí següent es va despertar amb el soroll del carrer. Des de la seua finestra podia veure la plaça del poble. Hi havia congregada molta gent, incloent ancians i xiquets. Ferran es va preguntar a què vindria aquella reunió. Es va vestir ràpidament i va eixir a buscar a l’avi. Teresina, la tia de Jaume, plorava mentre diverses de les seves veïnes la consolaven i els homes estenien mapes sobre una taula que Pep havia tret de la seua taverna. S'ha esfumat, deien, Jaume no havia tornat en tota la nit. Podia haver caigut en una sèquia o en algun pou o podia estar amagat en qualsevol cova, perdut i espantat. Ferran no va dir una sola paraula. Es va quedar callat, com el ratolí que era. Va recordar la imatge de Jaume sobre la branca amb la corda i la pedra i aquella expressió tranquil·la i confiada. Va arrufar les celles. Potser si s'hagués quedat una estona més amb Jaume ell sí sabria on era. Tots pareixien molt preocupats, fins i tot el Sarri i els amics, que sempre molestaven a tot el món. Jaume era molt egoïsta, va pensar Ferran. Va mirar el cel i es va tornar a preguntar si es podia atrapar un núvol.